L'ESBART... EN ESSÈNCIA

Ja han passat 32 anys d’ençà que va quallar la idea d’endegar un esbart dansaire a casa nostra, i bé podem dir que els resultats han estat força engrescadors, ja que la progressió del grup, constant i sostinguda, n’és el principal testimoni. El pas del temps en les entitats pot ser demolidor, en el sentit de destruir-les si no es produeixen els relleus generacionals necessaris, si no hi ha aportacions de saba nova que agafi la torxa amb entusiasme i segueixi endavant. Però aquest relleu no passa necessàriament pel camí ja marcat pel decurs dels anys i de les experiències dels predecessors, per bé que no es poden llençar com si res, sinó per itineraris que la pressió de la contemporaneïtat pot mostrar.

Carles Marpons no havia nascut quan va aparèixer l’Esbart, però de ben petit ja hi va entrar a fer els primers punts, els primers moviments, les primeres nocions del què era sortir en un escenari davant d’un públic. I així, ara, amb l’autoritat artística que li atorga tot aquest bagatge assimilat d’hores viscudes com a dansaire de grups infantils, juvenil i finalment de cos de dansa fins a fer-se càrrec de la direcció artística de tot el grup, va poder fer una aposta, aparentment arriscada, en relació amb el que l’Esbart havia presentat fins ara. Perquè fins ara s’havien vist recitals, i el que s’ha vist ha estat un espectacle, un espectacle on l’eix és la dansa, la seva essència i la seva íntima connexió amb els sentiments.

I aquesta experimentació en Carles ens la va expressar amb diversos llenguatges, especialment el coreogràfic, com no podia ser d’altra manera, amb un rigorós esquema que conté un discurs escènic d’alta volada, molt ben subratllat per l’encert del disseny gràfic, les intervencions narratives, els efectes escenogràfics, i el més bàsic, l’adequada tria de les músiques, des de grans noms com Granados o Mompou fins a Cohí Grau i Serrat, passant per treballs de grups dels Països Catalans com Al- Mayurqa, l’Home del Sac, Companyia Elèctrica Dharma, Tralla, Cap on Nam, o S’Albaida.

De manera molt intel·ligent, l’espectacle s’estructurava en tres sòlids pilars: per començar, una coneguda peça de Lluís Calduch, de l’Esbart Ciutat Comtal, sobre composicions de Joan Manuel Serrat, “De mica en mica”, i per acabar, un altre plat fort, “Rosa dels Vents”, de David Martínez, de l’Esbart Sant Martí, de Barcelona: enmig, una peça d’antologia, la mítica “Vilanesca” de Salvador Mel·lo. I entre aquestes danses de solvència ja abastament contrastada, Carles Marpons hi va intercalar quatre excel·lents treballs coreogràfics propis que van posar de manifest prou tècnica, gust, enginy, delicadesa per pensar que l’Esbart ha encetat amb molt bon peu el camí del segle XXI.
Espectacle estrenat el 24 i 25 de gener de 2009 al Centre Moral d'Arenys de Munt.